Mercuri (en llatí Mercurius), déu de la mitologia romana, era el missatger dels déus, protector del comerç, fill de Júpiter i Maia Maiestas, assimilat a Hermes. Era un déu important dels negocis, els beneficis i el comerç.

Eros (en grec Ἔρως, ‘amor') és el déu de l'amor en la mitologia grega on era el déu responsable de la luxúria, l'amor i el desig, i era també venerat com un déu de la fertilitat. El seu equivalent en la mitologia romana era Cupido (‘desig'), també conegut com Amor.

Segons la tradició, Eros era principalment el patró de l'amor entre els homes, mentre que Afrodita ho era de l'amor entre els homes i les dones. Per aquest motiu la seva estàtua es trobava a les palestres, un dels principals llocs de reunió dels homes amb els seus amants.
Eros convenç a l´amor dels homes pels homes.

Em pareix una història molt bonica, que demostra que sempre ha existit l'homosexualitat.

Diana, l'equivalent itàlic d'Àrtemis, deessa de la caça i dels boscos, que amb un arc i les seves màgiques sagetes es dedicava a caçar cérvols, l'animal que li fou consagrat.
D'una gran bellesa, casta i eternament jove, no va donar mai importància als seus pretendents.

Pense que deuría haver fet més cas als pretendents. Ara estaríem paralnt dels fills de diana. Si agués tingut fills, estaria interesant vore quin tipus de deus hagués sortit.

En la mitologia grega, Posidó (en grec Ποσειδών) era el déu dels oceans. Solia moure's amb una quàdriga impulsada per dofins. Té el seu equivalent en la mitologia romana en el déu Neptú. Els seus atributs són el cavall i el trident.

Estava casat amb Amfitrite. La història d'amor entre Posidó i Amfitrite va començar quan Posidó va veure a la Nereida Amfitrite ballar a l'illa de Naxos. Posidó es va enamorar d'ella i li va demanar matrimoni però aquesta li va respondre que no. Amfitrite es va amagar a la serralada de l'Atles però un dofí la va trobar i la va convèncer perquè es casés amb Posidó. Posidó, agraït, va crear la constel·lació del Dofí.

La meua opinió front a l'amor d'aquest deu, es que m'ha paregut molt bonic el gest de fer-li una constel·lació al dofí per ajudar-lo a casar-se.

Venus és una deessa romana principalment associada amb l'amor i la bellesa, amplament, encara que no completament, equivalent a la bella grega Afrodita.

En un principi era la deesa de la primavera, i com que la cultura romana tenia com costum el de annexionar-se altres déus d'altres cultures.

Era filla de Júpiter i de Dionea.
Venus va néixer de l'escuma del mar al caure els membres mutilats de Urà, per aquest motiu era reverenciada pels pescadors i els homes del mar. Venus es va casar amb Vulcà (Déu del foc) que no era físicament gaire ben plantat. Venus verdaderament estimava a Mart (Déu de la guerra) i de la seves relacions va nèixer Cupido se`l sol representar com un nen amb ales, un arc i unes fletxes una d'or i una altra de plom, la d'or servia per fer sortir l'amor i la de plom feia sortir l'odi.

La meua opinió front a cupido, esque avuí en dia s'el coneix més com l'angel que fa sortir l'amor entre dues persones, i que cuasi ningú sap de qui era fill, o la seva història,

És el déu del Sol, de la bellesa, de la música i de la poesia en la mitologia grega i posteriorment en la mitologia romana. És fill de Zeus i Leto, i el germà bessó d'Àrtemis (la deessa de la cacera).

Apol·lo anava usualment armat amb arc i fletxes (com la seva germana Àrtemis) o amb una cítara, ja que era el déu de la música.

En la mitologia grega, Hades (grec Αδης o Αἵδης) (invisible) era el nom del món dels morts i a la vegada el del déu d'aquest món subterrani.
fill de Cronos i Rea, i germà de Zeus, Posidó, Hera, Hèstia i Demèter. A l'igual que els seus germans va ser devorat pel seu pare just després d'haver nascut, però va ser alliberat per Zeus.
El món d'ultratomba és el seu reialme on governa com un amo despietat que no deixa mai escapar les ànimes dels difunts al món dels vius.
Rarament surt al món exterior i no participa mai en les reunions dels altres déus a l'Olimp. Com a sobirà del món subterrani, totes les riqueses que hi ha sota terra li pertanyen, i per això se’l coneix també com a Plutó, nom que els grecs usaven com un eufemisme per referir-se a ell.